Desert immens,
muntanyes que venen i van,
gent jugant i disfrutant,
una música tranquil•la,
arriba a la meva oïda.
Un petit núvol blanc,
no para d’ inquietar,
la gent sortint del mar,
va a comprar un gelat.
Un sol cremant,
pica sense parar,
ja és hora de dinar!
M’ho he passat tant bé,
que demà hi tornaré.
El meu cor fa trontollar,
quan penso el dia que he passat.
dilluns, 13 de maig del 2013
Un dia de platja
Desert immens,
muntanyes que venen i van,
gent jugant i disfrutant,
una música tranquil•la,
arriba a la meva oïda.
Un petit núvol blanc,
no para d’ inquietar,
la gent sortint del mar,
va a comprar un gelat.
Un sol cremant,
pica sense parar,
ja és hora de dinar!
M’ho he passat tant bé,
que demà hi tornaré.
El meu cor fa trontollar,
quan penso el dia que he passat.
muntanyes que venen i van,
gent jugant i disfrutant,
una música tranquil•la,
arriba a la meva oïda.
Un petit núvol blanc,
no para d’ inquietar,
la gent sortint del mar,
va a comprar un gelat.
Un sol cremant,
pica sense parar,
ja és hora de dinar!
M’ho he passat tant bé,
que demà hi tornaré.
El meu cor fa trontollar,
quan penso el dia que he passat.
Estiu
MAR IMMENS ,
SOL ESPATARRANT,
VAIXELLS SUREN,
ONADES QUE VENEN I VAN.
NÚVOLS BLANCS,
PEIXOS NEDANT,
PERSONES A L´AIGUA,
OCELLS CANTANT.
ROQUES AMAGADES,
SOROLL A ONADES,
GALLEDA PLENA D´AIGUA,
PILOTA MULLADA.
OMBREL.LA ENFOSQUIDA,
VENT BUFANT LENTAMENT,
TOT ESTÀ ACALORAT,
PERÒ EL MAR EM FA SOMIAR.
Característiques de la poesia de Joan Maragall.
PRIMERES POESIES. Poemes de temàtica amorosa, influenciades pel romanticisme i jocflorelesques. Les més interessants són les que expliquen l'evolució poètica de Joan Maragall. Destaca L'oda infinita, en la qual respon a la crida interior. La poesia és inspiració i el poeta és l'únic capaç de reflectir l'harmonia del món. En els poemes deClaror introdueix un nou aspecte a la seva poesia: la sinceritat.
POESIA MODERNISTA. Un dels temes principals de Maragall és la natura, encetat en els poemes Pirinenques, del 1892, per exemple: La vaca cega, desgraciada, solitària, cega, imperfecta, on descriu la bellesa del paisatge. Durant aquesta època, viu intensament la situació política. Descobreix Nietzsche i escriu un tipus de poesia optimista, vitalista (Paternal, on fa una evocació tràgica i vitalista del atemptat del Liceu, fet del qual va ser testimoni). És un cant a la vida, a la fe en l'home davant la barbàrie i la destrucció. Un altre poema vitalista ésExcelsior. El mar és símbol del moviment i de la inquietud constant en què el poeta ha convertit la seva vida.
POESIA DECADENTISTA. La actitud decadent es manifesta en l'ús de recursos poètics com la tristesa, els colors foscos, les boires, el silenci... tots ells elements característics de la lírica europea. El 1894, Maragall escriu les estrofes decadentistes que va llegir a la tercera festa modernista de Sitges, encara que pel tema i pel tractament eren paradigmes de decadentisme, no es pot considerar un poeta que hagués acceptat la sensibilitat decadentista totalment.
POESIA NACIONALISTA. Del 1895 al 1896 va abandonar el decadentisme i va continuar el vitalisme de l'obra Paternal. Se sent cada vegada més català i escriu Visions, que volen ser la legitimació d'una teoria nacionalista, i fa una elaboració de mites catalans (el mal caçador, Fra Garí, el compte Arnau, Joan de Serrallonga) que perfilaven els trets bàsics de l'ànima catalana: el fet de tocar de peus a terra, la lluita i la rebel·lió constant i el vitalisme. Els Cants són apoteosi del catalanisme, com el cant a la senyera. Aquest cant va ser escrit per l'orfeó català. Amb La sardana, va ser guanyador de l'englantina als Jocs Florals el 1884 i va convertir-la en la dansa simbòlica de Catalunya. Visions i Cantsés la unió d'aquests dos llibres.
POESIA REGENERACIONISTA. El 1898 Espanya viu una crisi. Maragall va donar la seva opinió davant la situació a Els Tres Cants de Guerra(Cant del retorn, Oda a Espanya, Els adéus). A l'Oda a Espanya acusa a Espanya de viure de glòries passades, la considera morta, per això Catalunya ha de trencar la corda que la hi lliga. El Cant del Retorn parla de la regeneració d'Espanya, la gran obsessió espanyola.
ÚLTIMA ETAPA. 1906 va publicar un nou llibre de poemes: Enllà, on el paisatge té un altre to a l'exaltació del paisatge hi uneix la identificació amb la pàtria i torna als temes de les primeres poesies. Al començament de segle va escriure uns poemes de tema amorós aplegats com Haidéamb característiques modernistes. El 1909 escriu L'oda a Barcelona, de to regeneracionista on critica el materialisme i la violència de la ciutat i posa de manifest els aspectes negatius de l'ànima catalana. El 1911 va publicar els poemes que havia escrit des del 1906 (continuació dels temes d'Enllà amb el títol de Seqüències) que té com a pretext els fets quotidians, el paisatge i la reflexió social. Un dels darrers poemes deSeqüències és el cant espiritual, testament en què Maragall es planteja el drama de la vida que va directament cap a la mort mentre es dissol en l'acció, l'aventura i la contemplació.
dilluns, 6 de maig del 2013
L'amistat
L'amistat és,
No tenir por de la veritat. No tenir res a amagar
Respectar en silenci les decisions preses, tot i que no s’estigui d'acord amb elles
No qüestionar. Saber escoltar i saber callar.
Donar suport i fer una abraçada fraterna. Tenir solidaritat. No empresonar.
Saber dir en el moment precís, les paraules adequades, sense haver de buscar-les,
No confondre la franquesa, amb l'ofensa.
És acceptar que ningú és perfecte i que per tant ningú està exempt de cometre errors.
Es donar suport a les decisions presses en els moments més negres.
És respecte mutu. Generositat.
És compartir. Donar sense esperar rebre.
Això és amistat.
-Marc M-
6 raons per creure que el "13" NO porta mala sort!
El número 13 és el més odiat per les persones supersticioses. Ignorat als hotels, avions i rebutjat en loteria. Moltes vegades s'omet en autobusos, carrers i edificis, però ningú se'n recorda de tot allò positiu que ens ha ofert el "13"!
1-. El 13 de gener de 1969, els Beatles van llançar el seu exitós disc "Yellow Submarine".2-. Micky Mouse va néixer un dia 13.
3-. Cada any, la Lluna dóna 13 òrbites completes a la Terra.
4-. El 13 d'abril és el Dia Mundial del Petó.
5-. El 13 de setembre és el Dia Mundial de Veure el Got Mig Ple.
6-. I el més important: es necessiten 47 músculs per enfadar-se i per somriure només 13.
dimarts, 30 d’abril del 2013
dilluns, 29 d’abril del 2013
Com les Maduixes
Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes, 5
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits. 10
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, 15
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu. 20
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes, 5
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits. 10
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, 15
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu. 20
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
dimecres, 17 d’abril del 2013
dilluns, 15 d’abril del 2013
47. Felicitats Xavier Sardà!!
Avui és l'aniversari de Francesc Xavier Sardà Tàmaro, més conegut com a Xavier Sardà o Javier Sardà (nascut a Barcelona el 16 d'abril de 1958) és un periodista, showman, locutor de ràdio i presentador de televisió català.
Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1981, és el germà petit de l'actriu catalana Rosa Maria Sardà
46. Selectivitat
Queda exactament un mes per acabar les classes!!!! Però després la selectivitat...
Les Proves d'accés a la universitat (PAU) d'Espanya són una sèrie d'exàmens que tenen per objectiu comprobar i valorar la maduresa acadèmica dels estudiants i avaluar-ne els coneixements adquirits en el batxillerat. Antigament s'anomenaven també proves d'aptitud per a l'accés a la universitat (PAAU) i són majoritàriament conegudes pel nom deSelectivitat.
Estructura de la prova
La prova d'accés, per a cada estudiant, té una durada de tres dies, amb un màxim de quatre hores i mitja diàries i consta de dues parts, una relativa a les matèries comunes i l'altra a les matèries de modalitat. Per a cada matèria es proposa un exercici amb dues opcions de les quals l'estudiant n'ha d'escollir una.
La part obligatòria inclou les matèries de llengües, un examen per escollir entre història o filosofia i una matèria optativa de modalitat. Per als alumnes que necessiten més nota per entrar a la carrera escollida, es pot fer una part voluntària amb dues assignatures de modalitat.
Objectius i característiques
Les PAU tenen com a objectiu valorar la maduresa acadèmica dels estudiants i avaluar-ne els coneixements adquirits en el batxillerat. Les PAU són formulades coordinadament des de les universitats de cadascuna de les comunitats autònomes de l'estat, però amb la col·laboració del professorat de secundària. Les notes de les PAU, juntament amb la mitjana del batxillerat, donen ponderadament la nota d'accés per accedir a estudis universitaris i per ordenar les sol·licituds d'accés quan la demanda supera l'oferta dels centres. Les PAU tenen les següents característiques:
- Adequació: les proves tenen una estructura ben coneguda. Cada examen dóna dues opcions possibles i es garanteix una correspondència entre les qüestions formulades i els temaris del Batxillerat.
- Anonimat: un procés de codificació informàtica garanteix que en tot moment les correccions es facin sense poder determinar l'autoria dels estudiants.
- Igualtat: en cada convocatòria tots els estudiants realitzen simultàniament les mateixes proves.
- Descentralització: les proves tenen lloc en diferents localitats i les diverses oficines repartides pel territori asseguren també processos administratius propers a l'estudiant.
- Equivalents en altres països
No tots els Estats fixen exàmens per accedir a la universitat, en alguns centres funciona el currículum previ o l'expedient acadèmic, mentre que en d'altres no hi ha cap filtre i la pròpia educació superior actua com a mecanisme seleccionador. En molts països, però, existeix un examen equivalent a la Selectivitat espanyola, i es concep o bé com unes proves per donar el títol de batxillerat o bé com un accés a la universitat. Alguns dels exàmens més importants són:
- SAT Reasoning Test (Estats Units i Canadà)
- Hong Kong Advanced Level Examination
- Bagrut (Israel)
- Bac (França)
- Abitur (Alemanya)
- A-level (Anglaterra)
- Maturità (Itàlia)
- International Baccalaureate Diploma
- Vestibular (Brasil)
Podeu trobar informació sobre la selectivitat a la pàgina www.selectes.cat
45. Albert Espinosa
Encara que no l'hem treballat a classe aquest escriptor català m'agrada molt. Aquesta és la seva biografia:
És autor del llibre El món groc i de la novel·la Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Va escriure, dirigir i protagonitzar el film No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré. També fou el guionista d'altres pel·lícules com Planta 4a,Tu vida en 65 minutos i Va a ser que nadie es perfecto.
Albert Espinosa i Puig (Barcelona, 5 de novembre de 1974), enginyer industrial de formació, és guionista de teatre, cinema i televisió, actor de teatre i director de teatre i cinema català.
És autor del llibre El món groc i de la novel·la Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Va escriure, dirigir i protagonitzar el film No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré. També fou el guionista d'altres pel·lícules com Planta 4a,Tu vida en 65 minutos i Va a ser que nadie es perfecto.
En la seva vessant com actor, va rebre el premi a actor revelació pel seu paper en la sèrie Abuela de verano. També és director, autor i actor teatral en la seva companyia de teatre, anomenada Pelones, així com columnista d'El Periódico de Catalunya i col·laborador de diversos programes de ràdio.
El gener de 2011 s'inicià l'emissió a TV3 de la sèrie de televisió Polseres vermelles, amb guió d'Albert Espinosa.
43. En flames
La famosa trilogia dels jocs de la fames ha estrenat el primer trailer del segon llibre. La pel·lícula s'estrenarà el dia 22 de novembre d'aquest any. Són dels millors llibres que he llegit.
dimecres, 10 d’abril del 2013
dimarts, 9 d’abril del 2013
40. Sagitari
Aquest és l'horoscop per avui, dia 9 d'abril, per tots els sagitaris: Sagitari
Avui, 9 abril 2013
Un amic podria estar disgustat amb tu per alguna cosa que li has dit. Encara que ho fessis pel seu bé, sobre determinats temes íntims no tens per què opinar. Ell també té dret a equivocar-se ia adoptar les seves pròpies decisions. Si creus que et vas passar amb algú, disculpa't.
Avui, 9 abril 2013
Un amic podria estar disgustat amb tu per alguna cosa que li has dit. Encara que ho fessis pel seu bé, sobre determinats temes íntims no tens per què opinar. Ell també té dret a equivocar-se ia adoptar les seves pròpies decisions. Si creus que et vas passar amb algú, disculpa't.
39. Mort d'una artista
'Saritísima '(1928-2013) va ser-tal com la va rebatejar Terenci Moix-l'estrella superlativa del' star system 'espanyol. Actriu i cantant, Sara Montiel-morta aquest dilluns als 85 anys-va seduir el Hollywood daurat, mentre deixava al cinema patri altres personatges memorables com 'La Violetera' Solitud Moreno o aquella diva Maria Luján que cantava el seu 'últim cuplé'.
Tot en Sarita Montiel (el nom amb el qual compartia cartell amb les estrelles de Hollywood) tenia gust de estrella: el fum del seu sempitern pur, el seu reguitzell d'amors i matrimonis, les seves llargues ungles, les seves declaracions ... A ella, que enyorava el misteri de les antigues celebritats, no anaven a veure trepitjar un supermercat, avisava. "Les estrelles s'han perdut. Abans s'envoltaven de misteri i no estaven tan exposades com avui. Després de 50 anys, jo segueixo esperant que surti algú com jo", declarava en una entrevista publicada al Magazine d'El Mundo el 2009.
La longeva artista va treballar en mig centenar de pel · lícules i va gravar gairebé una trentena de discos i, com bona diva, va fer parlar fins als seus últims dies, ja fos pels seus accidents casolans, suposats problemes econòmics o marits barruts. Es va parlar de l'ocàs d'una estrella. "Jo ja em trobo en la meva decadència. Neixes i mors, aquesta és la realitat. Si tens la sort de complir molts anys, doncs millor", deia Montiel en aquella entrevista.
dilluns, 8 d’abril del 2013
dijous, 4 d’abril del 2013
dilluns, 1 d’abril del 2013
33. Benvingut Abril!
Per l'abril,
si cada gota en val mil,
cada rosa en val deu mil
i cada llibre cent mil.
Amb pluja, roses i llibres
celebrem la festa gran,
que ningú no en quedi fora,
ni els d'ara ni els qui vindran;
els d'ara, per fer patxoca
al costat de l'alt patró,
els qui vindran, per si toca
d'afegir-hi més saó,
perquè sant Jordi se senti
sempre ben acompanyat
i ens ajudi, als uns i als altres,
a poder guanyar el combat
que fa tants segles que dura
i encara no s'ha acabat.
Per això, quan l'abril pinta
tots els marges de color
i fa les nits molt més tèbies
i el cel més encisador,
convé que tots, nois i noies,
cantem ben fort la cançó:
Per l'abril,
si cada gota en val mil,
cada rosa en val deu mil
i cada llibre cent mil.
Miquel Martí i Pol
32. Dia internacional de l'autisme
L'autisme (de vegades denominat autisme "clàssic") és un trastorn del desenvolupament cognoscitiu que es manifesta desde la infantesa i que està caracteritzat per la soledat i el desigobsessiu d'invariància; obtinguda a partir de rutines, conductes repetitives i temes d'interés molt reduïts. Pot ocasionar a la persona malalta dificultats en la modulació de les relacions socials i l'expressió de l'empatia. L'autisme clàssic es caracteritza per una escassa interacció social, problemes en la comunicació verbal i no verbal, activitats i interessos greument limitats i repetitius. Ha estat anomenat també síndrome de kanner. És la malaltia més comuna dins del grup dels trastorns generalitzats del desenvolupament, caracteritzats per una pertorbació greu i generalitzada del desenvolupament cognoscitiu. Aquest grup és conegut com a trastorns de l'espectre autista. Altres trastorns de l'espectre autista inclouen la síndrome d'Asperger, el trastorn o síndrome de Rett, el trastorn desintegratiu infantil i el trastorn general del desenvolupament no especificat o atípic.
Un de cada 155 nens presenten un trastorn de l'espectre autista. Els homes tenen quatre vegades més probabilitat de presentar-lo que les dones, però sovint aquestes el pateixen més severament que ells. Trastorn psicòtic precoç, propi de la primera infantesa, que es manifesta abans dels dos anys i mig, caracteritzat pel retraïment afectiu, ruptura de contacte amb la realitat i desinterès cap al mónexterior. L'origen d'aquest trastorn pot ésser orgànic, possible immaduresa de les neurones. Afecta especialment el pensament, si bé la conducta també manifesta la qualitat personal i hermètica de la vida del subjecte.
L'autisme, més que un problema que afecta una persona, és un trastorn d'incapacitat que afecta tota la família. La cura que requereix un nen o una nena amb autisme és molt exigent per a la família. Els pares estan exposats a múltiples reptes que tenen un impacte fort en la família (emocional, econòmic i social).
31. 2 d'abril
El 2 d'abril és el noranta-dosè dia de l'any del calendari gregorià i el noranta-tresè en els anys de traspàs. Queden 273 dies per finalitzar l'any.
29. Setmana Santa
Espero que tots hagueu passat una bona Setmana Santa amb els vostres amics i familiars.
Os heu menjat la mona?
Os heu menjat la mona?
dijous, 21 de març del 2013
27. Vacances
Demà és l'últim dia de classe i tenim una setmana de festa per davant! Aixó vol dir que la pròxima vegada que actualitzi el bloc haurem tornat a classe ja que aquest bloc també es mereix unes vancances. Disfruteu molt aquests dies amb la familia i els amics que ja queda poc per acabar el curs.
FINS AVIAT!
26. Herois
Us recomano aquesta pel·lícula. L'argument és el següent:
Un jove i triomfador publicista, sense vida personal, es veu immers en un viatge a contrarrellotge per arribar a una reunió molt important. Durant aquest viatge coneix una noia, amb qui no té res en comú, amb qui connectarà i acabarà rememorant la seva infància, l'últim estiu que van passar amb la colla.Aquest viatge al passat, als seus antics desitjos i motivacions, farà que el publicista posi en dubte la seva vida.
Disfruteu-la!
25. La primavera
Et diré un secret molt fi,
la primavera és aquí!
Ha cantat una cançó
Ha cantat una cançó
i ha florit el teu balcó.
Fuig hivern, vés a dormir
la primavera és aquí!
Vés al teu palau de glaç
Que ja som al mes de març.
Que ja som al mes de març.
24. Argument de Mar i Cel
Saïd és el capità d'un vaixell de pirates algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís, el seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la Península Ibèrica. Mataren a son pare i a sa mare amb l'expulsió dels moriscos de 1609, per això vol venjança com bé diu sa mare abans de morirVenja'ns.
Saïd està ferit després d'abordar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, que també és la seva presonera, juntament amb el seu pare Carles, el seu cosí Ferran, el capità del vaixell cristià i altres mariners.
Agraït per la cura, Saïd li otorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella.
Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, l'emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s'ha enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, ja que pertanyen a móns diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.
Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del vaixell i maten als pirates.
Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en saber que estima a un musulmà i mata a Saïd disparant-li. Aleshores Blanca es clava el punyal al mig del pit, suicidant-se. Al final, la mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos móns oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.
dimarts, 19 de març del 2013
22. Dia del pare
Avui és el dia del pare, moltes felicitats a tots els pares del món, en especial al meu! :)
20. 100 anys d'ortografia
El 24 de gener del 1913 es va publicar la normativa que volia posar fi a decennis de disputes sobre com escriure en català.
Fa cent anys que en català no fem servir la ñ. El basc i el gallec sí que la tenen. Això no vol dir que el so que representa sigui exclusiu d'aquestes llengües. Sense anar gaire lluny, hi és en portuguès i occità (nh), i en francès i en italià (gn). L'ortografia de cada llengua ha optat per una solució a l'hora d'escriure. I l'Institut d'Estudis Catalans va decidir, ara fa cent anys, que faríem servir la ny, que la ela geminada l'escriuríem amb un punt volat (l·l) i que paraules com rahó perdrien l'hac intercalada (raó).
Una convenció. Unes normes ortogràfiques no són altra cosa que una convenció, un acord entre els parlants d'una llengua per escriure-la d'una manera determinada. Les llengües existeixen encara que no tinguin expressió escrita, va recordar Isidor Marí dijous en la inauguració del centenari de les normes ortogràfiques de l'IEC. El president de la Secció Filològica -que és la que té l'encàrrec de produir les obres normatives de la llengua catalana- va definir la llengua com allò que ens permet ordenar la realitat i transmetre els coneixements; i l'escriptura és l'eina central per dur-ho a terme: "Sense la plenitud de l'escriptura no hi pot haver plenitud cultural ni nacional", va apuntar. Donant la volta a aquesta idea, una mica com allò de l'ou i la gallina, el president de l'Institut, Salvador Giner, acabava de dir que "tota cultura nacional necessita unes normes que regulin l'expressió escrita".
Anys convulsos. Mila Segarra, estudiosa de l'obra de Fabra, va repassar alguns dels aspectes principals de la gestació d'aquelles normes. Antoni Maria Alcover -que va ser president intermitent de l'IEC i president de la Secció Filològica en aquella època- no mentia quan deia que les normes ortogràfiques ja s'havien aprovat l'abril del 1912, tot i que la data de publicació oficial va ser el 24 de gener del 1913. En la seva recerca documental, Segarra documenta unes actes d'aquell mes d'abril en què les normes ja van quedar fixades. Des que es va fundar la Secció Filològica de l'IEC (1911) fins que es van aprovar les normes, el debat intel·lectual era públic i amb participacions diverses. Durant els nou mesos que passen entre l'aprovació i la publicació, en canvi, se n'oculten les actes.
Obra col·lectiva. Segarra qualifica aquells anys de convulsos i Fabra, malgrat la creença general, no va participar plenament en la confecció de les normes, sobretot perquè vivia a Bilbao. En algun moment, Fabra fins i tot les va considerar "un esguerro". L'autoria, doncs, s'ha de considerar col·lectiva, de la ponència que les va establir i en què participaven membres de l'Institut i del món cultural. Fabra n'havia fet la proposta de partença i en va fer algunes revisions, sobretot la darrera. Li van enviar els acords dels plenaris del 15 i 16 d'abril del 1912 i en va fer la redacció definitiva: la va farcir d'exemples (cosa poc corrent en treballs contemporanis d'aquella mena) i en va corregir les faltes. És a dir, va estalviar a l'Institut de fer el ridícul, amb perles com ara grupu...
Accents diacrítics. Aquell abril es va decidir escriure per a en dues paraules (dues preposicions, en lloc de pera). Al filòleg i hel·lenista Lluís Segalà devem l'accentuació dels homògrafs, les paraules de diferents significats que s'escriuen igual, i que diferenciem gràficament mitjançant un accent. Són els accents diacrítics: ma (la meva), mà (part terminal del braç). Al president, mossèn Alcover, devem la grafia de la ela geminada (l·l), tot i que a Fabra no li agradava; ell volia escriure-la com en llatí o italià (dues eles: ll), i buscar un altre dígraf per a la ela palatal (ll, en castellà; lh en portuguès i occità, o gli en italià). Al final es va establir el mateix dígraf que en castellà per a la doble ela (colla), i el punt volat per a la ela geminada (col·legi).
Fabra va recuperar la tz de paraules com generalitzat o normalitzar, que fins a l'última revisió figuraven amb essa: generalisat o normalisar. L'enginyer, acasat a Bilbao, no va aconseguir suprimir la hac inicial, com havia fet l'italià, però sí que va aconseguir suprimir les intercalades: rahó\>raó, trahir\>trair.
'L'Avenç'. La revista que va fer de capdavantera en l'impuls d'establir una ortografia moderna va proclamar el 31 de desembre del 1912 que des d'aquell moment començava a fer servir la nova normativa. Malgrat tot, les normes explicades a L'Avenç contenien faltes de la nova ortografia. Vint-i-quatre dies després es va publicar l'ortografia oficial, aquest cop, sí, sense faltes. La revista Patufet, fundada per Aureli Capmany el 1904 i que tenia com a principal col·laborador Josep M. Folch i Torres, s'hi va adherir de bon principi. També ho van fer els diaris, com La Veu de Catalunya, que el 31 de gener del 1913 va validar la normativa i la va començar a fer servir. La premsa va ser determinant per assolir-ne la difusió i la consolidació.
Demanda política. Les normes eren l'única obra oficial de l'IEC, però malgrat això Fabra la va concebre com un treball obert, pensat per ser modificat, per ser millorat. Però va ser un procés complex i conflictiu, dintre i fora de l'IEC, va explicar Josep Massot, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2012, en l'acte del centenari. Mossèn Alcover, al capdavant de l'Institut, estava en contra d'establir unes normes ortogràfiques, però va acceptar la demanda d'Enric Prat de la Riba. El llavors president de la Diputació de Barcelona -i creador de la Mancomunitat de Catalunya- tenia clar que calia proveir la cultura catalana d'eines polítiques. Prat de la Riba volia consolidar la llengua i la cultura catalanes atorgant-los la fortalesa institucional que tenien les llengües d'Estat.
Intents anteriors. Abans de crear-se l'IEC, hi havia hagut altres propostes ortogràfiques, com la de l'Acadèmia de Bones Lletres. En l'últim terç del segle XIX, els acadèmics van encarregar a dos prestigiosos lingüistes, Manuel Milà i Fontanals i Josep Balari, la redacció d'una ortografia. Però el seu model arcaïtzant, tot i que vàlid en aquell moment, no va tenir prou adhesions i, per tant, no va aconseguir imposar-se com a hegemònic.
El costat fosc. Amb les normes de l'Institut aprovades, amb Fabra com a principal valedor i emparades pel poder polític, un altre sector força important del món de la cultura continuava defensant la grafia arcaïtzant, amb figures destacables com el dramaturg Àngel Guimerà o l'historiador i polític Francesc Carreras Candi. Això va provocar la creació de una institució paral·lela, l'Acadèmia de la Llengua Catalana (1915), contrària a l'esperit agosarat i trencador del noucentisme. Presidida per Jaume Collell, l'Acadèmia va elaborar una ortografia pròpia i va tenir com a principal soci contra l'IEC la institució dels Jocs Florals de Barcelona. Però l'empenta de les normes de l'IEC va anar fent forat i guanyant adeptes l'un rere l'altre. Els mateixos acadèmics de Bones Lletres s'anaven passant a l'ortografia de l'Institut, tot i que la seva es va mantenir vigent fins al 1931.
El poder de la República. Com ja havia vaticinat Prat de la Riba, una llengua i una cultura nacionals, és a dir, amb la força i el respecte que tenen les llengües i cultures d'Estat, només es podia consolidar amb una força política que l'emparés. Malgrat les enrabiades del president de la Mancomunitat davant les baralles i dissensions entre lingüistes i escriptors a l'hora d'aplicar la norma, el pes polític de les institucions catalanes no era prou sòlid. Calien "estructures d'Estat", com es diu avui cent anys després, tal com van referir alguns dels participants en l'acte del centenari. I el més semblant a unes estructures d'Estat que va arribar a tenir Catalunya va ser a la II República. L'Acadèmia de Bones Lletres va renunciar a la seva ortografia el 1931. Els Jocs Florals de Barcelona, en canvi, no van donar el braç a tòrcer fins al 1934.
Mira: "Cal un poder que empenyi la normalització"
Una convenció. Unes normes ortogràfiques no són altra cosa que una convenció, un acord entre els parlants d'una llengua per escriure-la d'una manera determinada. Les llengües existeixen encara que no tinguin expressió escrita, va recordar Isidor Marí dijous en la inauguració del centenari de les normes ortogràfiques de l'IEC. El president de la Secció Filològica -que és la que té l'encàrrec de produir les obres normatives de la llengua catalana- va definir la llengua com allò que ens permet ordenar la realitat i transmetre els coneixements; i l'escriptura és l'eina central per dur-ho a terme: "Sense la plenitud de l'escriptura no hi pot haver plenitud cultural ni nacional", va apuntar. Donant la volta a aquesta idea, una mica com allò de l'ou i la gallina, el president de l'Institut, Salvador Giner, acabava de dir que "tota cultura nacional necessita unes normes que regulin l'expressió escrita".
Anys convulsos. Mila Segarra, estudiosa de l'obra de Fabra, va repassar alguns dels aspectes principals de la gestació d'aquelles normes. Antoni Maria Alcover -que va ser president intermitent de l'IEC i president de la Secció Filològica en aquella època- no mentia quan deia que les normes ortogràfiques ja s'havien aprovat l'abril del 1912, tot i que la data de publicació oficial va ser el 24 de gener del 1913. En la seva recerca documental, Segarra documenta unes actes d'aquell mes d'abril en què les normes ja van quedar fixades. Des que es va fundar la Secció Filològica de l'IEC (1911) fins que es van aprovar les normes, el debat intel·lectual era públic i amb participacions diverses. Durant els nou mesos que passen entre l'aprovació i la publicació, en canvi, se n'oculten les actes.
Obra col·lectiva. Segarra qualifica aquells anys de convulsos i Fabra, malgrat la creença general, no va participar plenament en la confecció de les normes, sobretot perquè vivia a Bilbao. En algun moment, Fabra fins i tot les va considerar "un esguerro". L'autoria, doncs, s'ha de considerar col·lectiva, de la ponència que les va establir i en què participaven membres de l'Institut i del món cultural. Fabra n'havia fet la proposta de partença i en va fer algunes revisions, sobretot la darrera. Li van enviar els acords dels plenaris del 15 i 16 d'abril del 1912 i en va fer la redacció definitiva: la va farcir d'exemples (cosa poc corrent en treballs contemporanis d'aquella mena) i en va corregir les faltes. És a dir, va estalviar a l'Institut de fer el ridícul, amb perles com ara grupu...
Accents diacrítics. Aquell abril es va decidir escriure per a en dues paraules (dues preposicions, en lloc de pera). Al filòleg i hel·lenista Lluís Segalà devem l'accentuació dels homògrafs, les paraules de diferents significats que s'escriuen igual, i que diferenciem gràficament mitjançant un accent. Són els accents diacrítics: ma (la meva), mà (part terminal del braç). Al president, mossèn Alcover, devem la grafia de la ela geminada (l·l), tot i que a Fabra no li agradava; ell volia escriure-la com en llatí o italià (dues eles: ll), i buscar un altre dígraf per a la ela palatal (ll, en castellà; lh en portuguès i occità, o gli en italià). Al final es va establir el mateix dígraf que en castellà per a la doble ela (colla), i el punt volat per a la ela geminada (col·legi).
Fabra va recuperar la tz de paraules com generalitzat o normalitzar, que fins a l'última revisió figuraven amb essa: generalisat o normalisar. L'enginyer, acasat a Bilbao, no va aconseguir suprimir la hac inicial, com havia fet l'italià, però sí que va aconseguir suprimir les intercalades: rahó\>raó, trahir\>trair.
'L'Avenç'. La revista que va fer de capdavantera en l'impuls d'establir una ortografia moderna va proclamar el 31 de desembre del 1912 que des d'aquell moment començava a fer servir la nova normativa. Malgrat tot, les normes explicades a L'Avenç contenien faltes de la nova ortografia. Vint-i-quatre dies després es va publicar l'ortografia oficial, aquest cop, sí, sense faltes. La revista Patufet, fundada per Aureli Capmany el 1904 i que tenia com a principal col·laborador Josep M. Folch i Torres, s'hi va adherir de bon principi. També ho van fer els diaris, com La Veu de Catalunya, que el 31 de gener del 1913 va validar la normativa i la va començar a fer servir. La premsa va ser determinant per assolir-ne la difusió i la consolidació.
Demanda política. Les normes eren l'única obra oficial de l'IEC, però malgrat això Fabra la va concebre com un treball obert, pensat per ser modificat, per ser millorat. Però va ser un procés complex i conflictiu, dintre i fora de l'IEC, va explicar Josep Massot, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2012, en l'acte del centenari. Mossèn Alcover, al capdavant de l'Institut, estava en contra d'establir unes normes ortogràfiques, però va acceptar la demanda d'Enric Prat de la Riba. El llavors president de la Diputació de Barcelona -i creador de la Mancomunitat de Catalunya- tenia clar que calia proveir la cultura catalana d'eines polítiques. Prat de la Riba volia consolidar la llengua i la cultura catalanes atorgant-los la fortalesa institucional que tenien les llengües d'Estat.
Intents anteriors. Abans de crear-se l'IEC, hi havia hagut altres propostes ortogràfiques, com la de l'Acadèmia de Bones Lletres. En l'últim terç del segle XIX, els acadèmics van encarregar a dos prestigiosos lingüistes, Manuel Milà i Fontanals i Josep Balari, la redacció d'una ortografia. Però el seu model arcaïtzant, tot i que vàlid en aquell moment, no va tenir prou adhesions i, per tant, no va aconseguir imposar-se com a hegemònic.
El costat fosc. Amb les normes de l'Institut aprovades, amb Fabra com a principal valedor i emparades pel poder polític, un altre sector força important del món de la cultura continuava defensant la grafia arcaïtzant, amb figures destacables com el dramaturg Àngel Guimerà o l'historiador i polític Francesc Carreras Candi. Això va provocar la creació de una institució paral·lela, l'Acadèmia de la Llengua Catalana (1915), contrària a l'esperit agosarat i trencador del noucentisme. Presidida per Jaume Collell, l'Acadèmia va elaborar una ortografia pròpia i va tenir com a principal soci contra l'IEC la institució dels Jocs Florals de Barcelona. Però l'empenta de les normes de l'IEC va anar fent forat i guanyant adeptes l'un rere l'altre. Els mateixos acadèmics de Bones Lletres s'anaven passant a l'ortografia de l'Institut, tot i que la seva es va mantenir vigent fins al 1931.
El poder de la República. Com ja havia vaticinat Prat de la Riba, una llengua i una cultura nacionals, és a dir, amb la força i el respecte que tenen les llengües i cultures d'Estat, només es podia consolidar amb una força política que l'emparés. Malgrat les enrabiades del president de la Mancomunitat davant les baralles i dissensions entre lingüistes i escriptors a l'hora d'aplicar la norma, el pes polític de les institucions catalanes no era prou sòlid. Calien "estructures d'Estat", com es diu avui cent anys després, tal com van referir alguns dels participants en l'acte del centenari. I el més semblant a unes estructures d'Estat que va arribar a tenir Catalunya va ser a la II República. L'Acadèmia de Bones Lletres va renunciar a la seva ortografia el 1931. Els Jocs Florals de Barcelona, en canvi, no van donar el braç a tòrcer fins al 1934.
Mira: "Cal un poder que empenyi la normalització"
Ni vencedors ni vençuts. Pompeu Fabra, que havia anat assolint el control de la Secció Filològica malgrat l'oposició frontal de mossèn Alcover, contra ell i contra el diccionari, arriba a la República com a figura consolidada. Als Jocs Florals del 1934 hi fa un discurs en què destaca les renúncies que tothom ha hagut de fer -ell inclòs-, per arribar a aquell punt d'unió. "No hi ha hagut vencedors ni vençuts", va resumir. Però els enfrontaments no s'havien acabat pas aquí. Com va recordar dijous Josep Massot, en l'elaboració de la segona edició del diccionari, l'enfrontament es va produir entre Joan Coromines, i Carles Riba i Ramon Aramon. Però això és una altra història...
Llengua fràgil. En la seva intervenció, l'humanista Joan Francesc Mira vadesplegar amb la paraula un mapa de les llengües europees. Poques llengües s'han normalitzat a partir d'una obra de referència: ha passat al centre i a l'est d'Europa amb casos com el de la Bíblia de Luter. En els estats nació, els segles XVIII i XIX, hi ha hagut un culte a la llengua essència que ha exclòs les altres que hi convivien, les no estatals, amb l'excusa de la funcionalitat. Mira considera que una llengua esdevé símbol d'ella mateixa i hauria de tenir un valor igual que les altres. "La llengua marca un espai intern i extern, marca una cultura i necessita una unificació normativa". En la majoria dels casos, cal un poder que empenyi la normalització: "L'estàndard és un factor decisiu per a la cohesió de la societat". El territori de parla catalana és estret i fràgil, i això ho pateix la llengua. "Les diferències territorials (serveixi/servisca, galleda/poal) se solucionen llegint". Així de fàcil.
Responsabilitat social. Mira va concloure que "els filòlegs i els escriptors són conductors d'una llengua en què el poble s'hi reflecteix. Són, per tant, els demiürgs". Isidor Marí va considerar que, tot i que "els dialectes poden triturar una llengua, quan tenim una llengua literària, els dialectes no la divideixen sinó que la tonifiquen. Ens cal un model de llengua literària per arribar a la plenitud nacional". "Les altres llengües han pogut fer els processos normatius tranquil·lament, mentre que el català ho ha hagut de fer amb rapidesa, apel·lant a la generositat i al patriotisme (Prat de la Riba) i a les renúncies en bé de la col·lectivitat". Marí va fer una crida a la col·laboració del món educatiu i del món de la comunicació per aconseguir la imprescindible cohesió lingüística.
NOTÍCIA DE LA VANGUARDIA.
19. Modernisme
MODERNISME A CATALUNYA
El Modernisme a Catalunya va tenir una fantàstica expansió, ja que el país estava obert a les corrents procedents d'Europa, per tal d’afermar les seves diferencies amb Espanya i reforçar els seu nacionalisme polític, en un període liderat per la "Renaixença" després d’un llarg període de decadència originat per la seva derrota del 1714 i la conseqüent pèrdua dels seus drets i institucions nacionals.
Les idees de Ruskin i Viollet-le-Duc i l'estètica de William Morris, Walter Crane, Mackmurdo, Mackintosh, etc. van ser acceptades com a base de la renovació artística.
Arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i altres, varen prendre el liderat d’aquest moviment.
Especialment el paper de Domènech i Montaner (1849-1923) va ser essencial per a definir el "Modernisme arquitectònic" a Catalunya. El seu article "En busca d’una arquitectura nacional", publicat a la revista "La Renaixença", exposa la manera d’aconseguir una arquitectura moderna que reflexi el caràcter nacional català.
Els Modernistes, creien en la imaginació creativa com a creadora de símbols en contrast amb els eclèctics que pensaven en l’art com a representació objectiva de la realitat. De fet, el Modernisme representa a tot el mon i en especial a Catalunya la llibertat per la creació de noves formes anteriorment no acceptades, traient l’art de l’encarcarament acadèmic.
El Modernisme català no només reflexa en la seva arquitectura la riquesa ornamental que és comú a tot l'Art Nouveau, sinó que manifesta un interès per mantenir i renovar les tècniques tradicionals de construcció i decoració, utilitzant materials antics com el totxo i nous (en aquella època) com el ferro i també noves tècniques ceràmiques.
Aquestes noves tendències es fan evidents en les diferents arts com l’arquitectura (inclosos tots els tipus d’edificis), escultura (tant com a art independent, com a complement d’edificis), pintura, arts decoratives (amb materials com ceràmica, mosaic, vidre, fusta, tèxtils i ferro per manufacturar qualsevol objecte com mobles, làmpades, joies, vestits, ampolles, vaixelles, coberts, catifes, etc.), literatura i música.
El Modernisme va tenir una enorme acceptació social a Catalunya com a part de la "Renaixença" i els artistes que en formaven part van esdevenir molt populars. Això es així amb els arquitectes mencionats, però també amb pintors com Ramon Casas, Isidre Nonell o Santiago Rusiñol (organitzador de les "Festes Modernistes" realitzades a Sitges al final del segle XIX).
Alguns d’aquests artistes - els bohemis del Modernisme - es reunien des de 1897 en el cafè literari "Els quatre gats" instal·lat en un edifici de Puig i Cadafalch al carrer Montsió de Barcelona amb gran prestigi en els cercles modernistes. Aquestes reunions també eren freqüentades per artistes com Picasso -les seves pintures de les èpoques blava i rosa estan considerades com modernistes-, Miquel Utrillo, Mir, Pichot i altres.
La revista "Pèl i ploma" publicada per Ramon Casas va ser el portaveu del moviment a Barcelona.
Aquesta actitud col·lectiva de renovació artística i progrés va ser la base per a l'impuls d’un dels més brillants períodes de l’art català.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)