Característiques de la poesia de Joan Maragall.

PRIMERES POESIES. Poemes de temàtica amorosa, influenciades pel romanticisme i jocflorelesques. Les més interessants són les que expliquen l'evolució poètica de Joan Maragall. Destaca L'oda infinita, en la qual respon a la crida interior. La poesia és inspiració i el poeta és l'únic capaç de reflectir l'harmonia del món. En els poemes deClaror introdueix un nou aspecte a la seva poesia: la sinceritat.

POESIA MODERNISTA. Un dels temes principals de Maragall és la natura, encetat en els poemes Pirinenques, del 1892, per exemple: La vaca cega, desgraciada, solitària, cega, imperfecta, on descriu la bellesa del paisatge. Durant aquesta època, viu intensament la situació política. Descobreix Nietzsche i escriu un tipus de poesia optimista, vitalista (Paternal, on fa una evocació tràgica i vitalista del atemptat del Liceu, fet del qual va ser testimoni). És un cant a la vida, a la fe en l'home davant la barbàrie i la destrucció. Un altre poema vitalista ésExcelsior. El mar és símbol del moviment i de la inquietud constant en què el poeta ha convertit la seva vida.

POESIA DECADENTISTA. La actitud decadent es manifesta en l'ús de recursos poètics com la tristesa, els colors foscos, les boires, el silenci... tots ells elements característics de la lírica europea. El 1894, Maragall escriu les estrofes decadentistes que va llegir a la tercera festa modernista de Sitges, encara que pel tema i pel tractament eren paradigmes de decadentisme, no es pot considerar un poeta que hagués acceptat la sensibilitat decadentista totalment.

POESIA NACIONALISTA. Del 1895 al 1896 va abandonar el decadentisme i va continuar el vitalisme de l'obra Paternal. Se sent cada vegada més català i escriu Visions, que volen ser la legitimació d'una teoria nacionalista, i fa una elaboració de mites catalans (el mal caçador, Fra Garí, el compte Arnau, Joan de Serrallonga) que perfilaven els trets bàsics de l'ànima catalana: el fet de tocar de peus a terra, la lluita i la rebel·lió constant i el vitalisme. Els Cants són apoteosi del catalanisme, com el cant a la senyera. Aquest cant va ser escrit per l'orfeó català. Amb La sardana, va ser guanyador de l'englantina als Jocs Florals el 1884 i va convertir-la en la dansa simbòlica de Catalunya. Visions i Cantsés la unió d'aquests dos llibres.

POESIA REGENERACIONISTA. El 1898 Espanya viu una crisi. Maragall va donar la seva opinió davant la situació a Els Tres Cants de Guerra(Cant del retorn, Oda a Espanya, Els adéus). A l'Oda a Espanya acusa a Espanya de viure de glòries passades, la considera morta, per això Catalunya ha de trencar la corda que la hi lliga. El Cant del Retorn parla de la regeneració d'Espanya, la gran obsessió espanyola.

ÚLTIMA ETAPA. 1906 va publicar un nou llibre de poemes: Enllà, on el paisatge té un altre to a l'exaltació del paisatge hi uneix la identificació amb la pàtria i torna als temes de les primeres poesies. Al començament de segle va escriure uns poemes de tema amorós aplegats com Haidéamb característiques modernistes. El 1909 escriu L'oda a Barcelona, de to regeneracionista on critica el materialisme i la violència de la ciutat i posa de manifest els aspectes negatius de l'ànima catalana. El 1911 va publicar els poemes que havia escrit des del 1906 (continuació dels temes d'Enllà amb el títol de Seqüències) que té com a pretext els fets quotidians, el paisatge i la reflexió social. Un dels darrers poemes deSeqüències és el cant espiritual, testament en què Maragall es planteja el drama de la vida que va directament cap a la mort mentre es dissol en l'acció, l'aventura i la contemplació.