FINS AVIAT!
dijous, 21 de març del 2013
27. Vacances
Demà és l'últim dia de classe i tenim una setmana de festa per davant! Aixó vol dir que la pròxima vegada que actualitzi el bloc haurem tornat a classe ja que aquest bloc també es mereix unes vancances. Disfruteu molt aquests dies amb la familia i els amics que ja queda poc per acabar el curs.
26. Herois
Us recomano aquesta pel·lícula. L'argument és el següent:
Un jove i triomfador publicista, sense vida personal, es veu immers en un viatge a contrarrellotge per arribar a una reunió molt important. Durant aquest viatge coneix una noia, amb qui no té res en comú, amb qui connectarà i acabarà rememorant la seva infància, l'últim estiu que van passar amb la colla.Aquest viatge al passat, als seus antics desitjos i motivacions, farà que el publicista posi en dubte la seva vida.
Disfruteu-la!
25. La primavera
Et diré un secret molt fi,
la primavera és aquí!
Ha cantat una cançó
Ha cantat una cançó
i ha florit el teu balcó.
Fuig hivern, vés a dormir
la primavera és aquí!
Vés al teu palau de glaç
Que ja som al mes de març.
Que ja som al mes de març.
24. Argument de Mar i Cel
Saïd és el capità d'un vaixell de pirates algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís, el seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la Península Ibèrica. Mataren a son pare i a sa mare amb l'expulsió dels moriscos de 1609, per això vol venjança com bé diu sa mare abans de morirVenja'ns.
Saïd està ferit després d'abordar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, que també és la seva presonera, juntament amb el seu pare Carles, el seu cosí Ferran, el capità del vaixell cristià i altres mariners.
Agraït per la cura, Saïd li otorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella.
Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, l'emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s'ha enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, ja que pertanyen a móns diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.
Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del vaixell i maten als pirates.
Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en saber que estima a un musulmà i mata a Saïd disparant-li. Aleshores Blanca es clava el punyal al mig del pit, suicidant-se. Al final, la mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos móns oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.
dimarts, 19 de març del 2013
22. Dia del pare
Avui és el dia del pare, moltes felicitats a tots els pares del món, en especial al meu! :)
20. 100 anys d'ortografia
El 24 de gener del 1913 es va publicar la normativa que volia posar fi a decennis de disputes sobre com escriure en català.
Fa cent anys que en català no fem servir la ñ. El basc i el gallec sí que la tenen. Això no vol dir que el so que representa sigui exclusiu d'aquestes llengües. Sense anar gaire lluny, hi és en portuguès i occità (nh), i en francès i en italià (gn). L'ortografia de cada llengua ha optat per una solució a l'hora d'escriure. I l'Institut d'Estudis Catalans va decidir, ara fa cent anys, que faríem servir la ny, que la ela geminada l'escriuríem amb un punt volat (l·l) i que paraules com rahó perdrien l'hac intercalada (raó).
Una convenció. Unes normes ortogràfiques no són altra cosa que una convenció, un acord entre els parlants d'una llengua per escriure-la d'una manera determinada. Les llengües existeixen encara que no tinguin expressió escrita, va recordar Isidor Marí dijous en la inauguració del centenari de les normes ortogràfiques de l'IEC. El president de la Secció Filològica -que és la que té l'encàrrec de produir les obres normatives de la llengua catalana- va definir la llengua com allò que ens permet ordenar la realitat i transmetre els coneixements; i l'escriptura és l'eina central per dur-ho a terme: "Sense la plenitud de l'escriptura no hi pot haver plenitud cultural ni nacional", va apuntar. Donant la volta a aquesta idea, una mica com allò de l'ou i la gallina, el president de l'Institut, Salvador Giner, acabava de dir que "tota cultura nacional necessita unes normes que regulin l'expressió escrita".
Anys convulsos. Mila Segarra, estudiosa de l'obra de Fabra, va repassar alguns dels aspectes principals de la gestació d'aquelles normes. Antoni Maria Alcover -que va ser president intermitent de l'IEC i president de la Secció Filològica en aquella època- no mentia quan deia que les normes ortogràfiques ja s'havien aprovat l'abril del 1912, tot i que la data de publicació oficial va ser el 24 de gener del 1913. En la seva recerca documental, Segarra documenta unes actes d'aquell mes d'abril en què les normes ja van quedar fixades. Des que es va fundar la Secció Filològica de l'IEC (1911) fins que es van aprovar les normes, el debat intel·lectual era públic i amb participacions diverses. Durant els nou mesos que passen entre l'aprovació i la publicació, en canvi, se n'oculten les actes.
Obra col·lectiva. Segarra qualifica aquells anys de convulsos i Fabra, malgrat la creença general, no va participar plenament en la confecció de les normes, sobretot perquè vivia a Bilbao. En algun moment, Fabra fins i tot les va considerar "un esguerro". L'autoria, doncs, s'ha de considerar col·lectiva, de la ponència que les va establir i en què participaven membres de l'Institut i del món cultural. Fabra n'havia fet la proposta de partença i en va fer algunes revisions, sobretot la darrera. Li van enviar els acords dels plenaris del 15 i 16 d'abril del 1912 i en va fer la redacció definitiva: la va farcir d'exemples (cosa poc corrent en treballs contemporanis d'aquella mena) i en va corregir les faltes. És a dir, va estalviar a l'Institut de fer el ridícul, amb perles com ara grupu...
Accents diacrítics. Aquell abril es va decidir escriure per a en dues paraules (dues preposicions, en lloc de pera). Al filòleg i hel·lenista Lluís Segalà devem l'accentuació dels homògrafs, les paraules de diferents significats que s'escriuen igual, i que diferenciem gràficament mitjançant un accent. Són els accents diacrítics: ma (la meva), mà (part terminal del braç). Al president, mossèn Alcover, devem la grafia de la ela geminada (l·l), tot i que a Fabra no li agradava; ell volia escriure-la com en llatí o italià (dues eles: ll), i buscar un altre dígraf per a la ela palatal (ll, en castellà; lh en portuguès i occità, o gli en italià). Al final es va establir el mateix dígraf que en castellà per a la doble ela (colla), i el punt volat per a la ela geminada (col·legi).
Fabra va recuperar la tz de paraules com generalitzat o normalitzar, que fins a l'última revisió figuraven amb essa: generalisat o normalisar. L'enginyer, acasat a Bilbao, no va aconseguir suprimir la hac inicial, com havia fet l'italià, però sí que va aconseguir suprimir les intercalades: rahó\>raó, trahir\>trair.
'L'Avenç'. La revista que va fer de capdavantera en l'impuls d'establir una ortografia moderna va proclamar el 31 de desembre del 1912 que des d'aquell moment començava a fer servir la nova normativa. Malgrat tot, les normes explicades a L'Avenç contenien faltes de la nova ortografia. Vint-i-quatre dies després es va publicar l'ortografia oficial, aquest cop, sí, sense faltes. La revista Patufet, fundada per Aureli Capmany el 1904 i que tenia com a principal col·laborador Josep M. Folch i Torres, s'hi va adherir de bon principi. També ho van fer els diaris, com La Veu de Catalunya, que el 31 de gener del 1913 va validar la normativa i la va començar a fer servir. La premsa va ser determinant per assolir-ne la difusió i la consolidació.
Demanda política. Les normes eren l'única obra oficial de l'IEC, però malgrat això Fabra la va concebre com un treball obert, pensat per ser modificat, per ser millorat. Però va ser un procés complex i conflictiu, dintre i fora de l'IEC, va explicar Josep Massot, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2012, en l'acte del centenari. Mossèn Alcover, al capdavant de l'Institut, estava en contra d'establir unes normes ortogràfiques, però va acceptar la demanda d'Enric Prat de la Riba. El llavors president de la Diputació de Barcelona -i creador de la Mancomunitat de Catalunya- tenia clar que calia proveir la cultura catalana d'eines polítiques. Prat de la Riba volia consolidar la llengua i la cultura catalanes atorgant-los la fortalesa institucional que tenien les llengües d'Estat.
Intents anteriors. Abans de crear-se l'IEC, hi havia hagut altres propostes ortogràfiques, com la de l'Acadèmia de Bones Lletres. En l'últim terç del segle XIX, els acadèmics van encarregar a dos prestigiosos lingüistes, Manuel Milà i Fontanals i Josep Balari, la redacció d'una ortografia. Però el seu model arcaïtzant, tot i que vàlid en aquell moment, no va tenir prou adhesions i, per tant, no va aconseguir imposar-se com a hegemònic.
El costat fosc. Amb les normes de l'Institut aprovades, amb Fabra com a principal valedor i emparades pel poder polític, un altre sector força important del món de la cultura continuava defensant la grafia arcaïtzant, amb figures destacables com el dramaturg Àngel Guimerà o l'historiador i polític Francesc Carreras Candi. Això va provocar la creació de una institució paral·lela, l'Acadèmia de la Llengua Catalana (1915), contrària a l'esperit agosarat i trencador del noucentisme. Presidida per Jaume Collell, l'Acadèmia va elaborar una ortografia pròpia i va tenir com a principal soci contra l'IEC la institució dels Jocs Florals de Barcelona. Però l'empenta de les normes de l'IEC va anar fent forat i guanyant adeptes l'un rere l'altre. Els mateixos acadèmics de Bones Lletres s'anaven passant a l'ortografia de l'Institut, tot i que la seva es va mantenir vigent fins al 1931.
El poder de la República. Com ja havia vaticinat Prat de la Riba, una llengua i una cultura nacionals, és a dir, amb la força i el respecte que tenen les llengües i cultures d'Estat, només es podia consolidar amb una força política que l'emparés. Malgrat les enrabiades del president de la Mancomunitat davant les baralles i dissensions entre lingüistes i escriptors a l'hora d'aplicar la norma, el pes polític de les institucions catalanes no era prou sòlid. Calien "estructures d'Estat", com es diu avui cent anys després, tal com van referir alguns dels participants en l'acte del centenari. I el més semblant a unes estructures d'Estat que va arribar a tenir Catalunya va ser a la II República. L'Acadèmia de Bones Lletres va renunciar a la seva ortografia el 1931. Els Jocs Florals de Barcelona, en canvi, no van donar el braç a tòrcer fins al 1934.
Mira: "Cal un poder que empenyi la normalització"
Una convenció. Unes normes ortogràfiques no són altra cosa que una convenció, un acord entre els parlants d'una llengua per escriure-la d'una manera determinada. Les llengües existeixen encara que no tinguin expressió escrita, va recordar Isidor Marí dijous en la inauguració del centenari de les normes ortogràfiques de l'IEC. El president de la Secció Filològica -que és la que té l'encàrrec de produir les obres normatives de la llengua catalana- va definir la llengua com allò que ens permet ordenar la realitat i transmetre els coneixements; i l'escriptura és l'eina central per dur-ho a terme: "Sense la plenitud de l'escriptura no hi pot haver plenitud cultural ni nacional", va apuntar. Donant la volta a aquesta idea, una mica com allò de l'ou i la gallina, el president de l'Institut, Salvador Giner, acabava de dir que "tota cultura nacional necessita unes normes que regulin l'expressió escrita".
Anys convulsos. Mila Segarra, estudiosa de l'obra de Fabra, va repassar alguns dels aspectes principals de la gestació d'aquelles normes. Antoni Maria Alcover -que va ser president intermitent de l'IEC i president de la Secció Filològica en aquella època- no mentia quan deia que les normes ortogràfiques ja s'havien aprovat l'abril del 1912, tot i que la data de publicació oficial va ser el 24 de gener del 1913. En la seva recerca documental, Segarra documenta unes actes d'aquell mes d'abril en què les normes ja van quedar fixades. Des que es va fundar la Secció Filològica de l'IEC (1911) fins que es van aprovar les normes, el debat intel·lectual era públic i amb participacions diverses. Durant els nou mesos que passen entre l'aprovació i la publicació, en canvi, se n'oculten les actes.
Obra col·lectiva. Segarra qualifica aquells anys de convulsos i Fabra, malgrat la creença general, no va participar plenament en la confecció de les normes, sobretot perquè vivia a Bilbao. En algun moment, Fabra fins i tot les va considerar "un esguerro". L'autoria, doncs, s'ha de considerar col·lectiva, de la ponència que les va establir i en què participaven membres de l'Institut i del món cultural. Fabra n'havia fet la proposta de partença i en va fer algunes revisions, sobretot la darrera. Li van enviar els acords dels plenaris del 15 i 16 d'abril del 1912 i en va fer la redacció definitiva: la va farcir d'exemples (cosa poc corrent en treballs contemporanis d'aquella mena) i en va corregir les faltes. És a dir, va estalviar a l'Institut de fer el ridícul, amb perles com ara grupu...
Accents diacrítics. Aquell abril es va decidir escriure per a en dues paraules (dues preposicions, en lloc de pera). Al filòleg i hel·lenista Lluís Segalà devem l'accentuació dels homògrafs, les paraules de diferents significats que s'escriuen igual, i que diferenciem gràficament mitjançant un accent. Són els accents diacrítics: ma (la meva), mà (part terminal del braç). Al president, mossèn Alcover, devem la grafia de la ela geminada (l·l), tot i que a Fabra no li agradava; ell volia escriure-la com en llatí o italià (dues eles: ll), i buscar un altre dígraf per a la ela palatal (ll, en castellà; lh en portuguès i occità, o gli en italià). Al final es va establir el mateix dígraf que en castellà per a la doble ela (colla), i el punt volat per a la ela geminada (col·legi).
Fabra va recuperar la tz de paraules com generalitzat o normalitzar, que fins a l'última revisió figuraven amb essa: generalisat o normalisar. L'enginyer, acasat a Bilbao, no va aconseguir suprimir la hac inicial, com havia fet l'italià, però sí que va aconseguir suprimir les intercalades: rahó\>raó, trahir\>trair.
'L'Avenç'. La revista que va fer de capdavantera en l'impuls d'establir una ortografia moderna va proclamar el 31 de desembre del 1912 que des d'aquell moment començava a fer servir la nova normativa. Malgrat tot, les normes explicades a L'Avenç contenien faltes de la nova ortografia. Vint-i-quatre dies després es va publicar l'ortografia oficial, aquest cop, sí, sense faltes. La revista Patufet, fundada per Aureli Capmany el 1904 i que tenia com a principal col·laborador Josep M. Folch i Torres, s'hi va adherir de bon principi. També ho van fer els diaris, com La Veu de Catalunya, que el 31 de gener del 1913 va validar la normativa i la va començar a fer servir. La premsa va ser determinant per assolir-ne la difusió i la consolidació.
Demanda política. Les normes eren l'única obra oficial de l'IEC, però malgrat això Fabra la va concebre com un treball obert, pensat per ser modificat, per ser millorat. Però va ser un procés complex i conflictiu, dintre i fora de l'IEC, va explicar Josep Massot, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2012, en l'acte del centenari. Mossèn Alcover, al capdavant de l'Institut, estava en contra d'establir unes normes ortogràfiques, però va acceptar la demanda d'Enric Prat de la Riba. El llavors president de la Diputació de Barcelona -i creador de la Mancomunitat de Catalunya- tenia clar que calia proveir la cultura catalana d'eines polítiques. Prat de la Riba volia consolidar la llengua i la cultura catalanes atorgant-los la fortalesa institucional que tenien les llengües d'Estat.
Intents anteriors. Abans de crear-se l'IEC, hi havia hagut altres propostes ortogràfiques, com la de l'Acadèmia de Bones Lletres. En l'últim terç del segle XIX, els acadèmics van encarregar a dos prestigiosos lingüistes, Manuel Milà i Fontanals i Josep Balari, la redacció d'una ortografia. Però el seu model arcaïtzant, tot i que vàlid en aquell moment, no va tenir prou adhesions i, per tant, no va aconseguir imposar-se com a hegemònic.
El costat fosc. Amb les normes de l'Institut aprovades, amb Fabra com a principal valedor i emparades pel poder polític, un altre sector força important del món de la cultura continuava defensant la grafia arcaïtzant, amb figures destacables com el dramaturg Àngel Guimerà o l'historiador i polític Francesc Carreras Candi. Això va provocar la creació de una institució paral·lela, l'Acadèmia de la Llengua Catalana (1915), contrària a l'esperit agosarat i trencador del noucentisme. Presidida per Jaume Collell, l'Acadèmia va elaborar una ortografia pròpia i va tenir com a principal soci contra l'IEC la institució dels Jocs Florals de Barcelona. Però l'empenta de les normes de l'IEC va anar fent forat i guanyant adeptes l'un rere l'altre. Els mateixos acadèmics de Bones Lletres s'anaven passant a l'ortografia de l'Institut, tot i que la seva es va mantenir vigent fins al 1931.
El poder de la República. Com ja havia vaticinat Prat de la Riba, una llengua i una cultura nacionals, és a dir, amb la força i el respecte que tenen les llengües i cultures d'Estat, només es podia consolidar amb una força política que l'emparés. Malgrat les enrabiades del president de la Mancomunitat davant les baralles i dissensions entre lingüistes i escriptors a l'hora d'aplicar la norma, el pes polític de les institucions catalanes no era prou sòlid. Calien "estructures d'Estat", com es diu avui cent anys després, tal com van referir alguns dels participants en l'acte del centenari. I el més semblant a unes estructures d'Estat que va arribar a tenir Catalunya va ser a la II República. L'Acadèmia de Bones Lletres va renunciar a la seva ortografia el 1931. Els Jocs Florals de Barcelona, en canvi, no van donar el braç a tòrcer fins al 1934.
Mira: "Cal un poder que empenyi la normalització"
Ni vencedors ni vençuts. Pompeu Fabra, que havia anat assolint el control de la Secció Filològica malgrat l'oposició frontal de mossèn Alcover, contra ell i contra el diccionari, arriba a la República com a figura consolidada. Als Jocs Florals del 1934 hi fa un discurs en què destaca les renúncies que tothom ha hagut de fer -ell inclòs-, per arribar a aquell punt d'unió. "No hi ha hagut vencedors ni vençuts", va resumir. Però els enfrontaments no s'havien acabat pas aquí. Com va recordar dijous Josep Massot, en l'elaboració de la segona edició del diccionari, l'enfrontament es va produir entre Joan Coromines, i Carles Riba i Ramon Aramon. Però això és una altra història...
Llengua fràgil. En la seva intervenció, l'humanista Joan Francesc Mira vadesplegar amb la paraula un mapa de les llengües europees. Poques llengües s'han normalitzat a partir d'una obra de referència: ha passat al centre i a l'est d'Europa amb casos com el de la Bíblia de Luter. En els estats nació, els segles XVIII i XIX, hi ha hagut un culte a la llengua essència que ha exclòs les altres que hi convivien, les no estatals, amb l'excusa de la funcionalitat. Mira considera que una llengua esdevé símbol d'ella mateixa i hauria de tenir un valor igual que les altres. "La llengua marca un espai intern i extern, marca una cultura i necessita una unificació normativa". En la majoria dels casos, cal un poder que empenyi la normalització: "L'estàndard és un factor decisiu per a la cohesió de la societat". El territori de parla catalana és estret i fràgil, i això ho pateix la llengua. "Les diferències territorials (serveixi/servisca, galleda/poal) se solucionen llegint". Així de fàcil.
Responsabilitat social. Mira va concloure que "els filòlegs i els escriptors són conductors d'una llengua en què el poble s'hi reflecteix. Són, per tant, els demiürgs". Isidor Marí va considerar que, tot i que "els dialectes poden triturar una llengua, quan tenim una llengua literària, els dialectes no la divideixen sinó que la tonifiquen. Ens cal un model de llengua literària per arribar a la plenitud nacional". "Les altres llengües han pogut fer els processos normatius tranquil·lament, mentre que el català ho ha hagut de fer amb rapidesa, apel·lant a la generositat i al patriotisme (Prat de la Riba) i a les renúncies en bé de la col·lectivitat". Marí va fer una crida a la col·laboració del món educatiu i del món de la comunicació per aconseguir la imprescindible cohesió lingüística.
NOTÍCIA DE LA VANGUARDIA.
19. Modernisme
MODERNISME A CATALUNYA
El Modernisme a Catalunya va tenir una fantàstica expansió, ja que el país estava obert a les corrents procedents d'Europa, per tal d’afermar les seves diferencies amb Espanya i reforçar els seu nacionalisme polític, en un període liderat per la "Renaixença" després d’un llarg període de decadència originat per la seva derrota del 1714 i la conseqüent pèrdua dels seus drets i institucions nacionals.
Les idees de Ruskin i Viollet-le-Duc i l'estètica de William Morris, Walter Crane, Mackmurdo, Mackintosh, etc. van ser acceptades com a base de la renovació artística.
Arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i altres, varen prendre el liderat d’aquest moviment.
Especialment el paper de Domènech i Montaner (1849-1923) va ser essencial per a definir el "Modernisme arquitectònic" a Catalunya. El seu article "En busca d’una arquitectura nacional", publicat a la revista "La Renaixença", exposa la manera d’aconseguir una arquitectura moderna que reflexi el caràcter nacional català.
Els Modernistes, creien en la imaginació creativa com a creadora de símbols en contrast amb els eclèctics que pensaven en l’art com a representació objectiva de la realitat. De fet, el Modernisme representa a tot el mon i en especial a Catalunya la llibertat per la creació de noves formes anteriorment no acceptades, traient l’art de l’encarcarament acadèmic.
El Modernisme català no només reflexa en la seva arquitectura la riquesa ornamental que és comú a tot l'Art Nouveau, sinó que manifesta un interès per mantenir i renovar les tècniques tradicionals de construcció i decoració, utilitzant materials antics com el totxo i nous (en aquella època) com el ferro i també noves tècniques ceràmiques.
Aquestes noves tendències es fan evidents en les diferents arts com l’arquitectura (inclosos tots els tipus d’edificis), escultura (tant com a art independent, com a complement d’edificis), pintura, arts decoratives (amb materials com ceràmica, mosaic, vidre, fusta, tèxtils i ferro per manufacturar qualsevol objecte com mobles, làmpades, joies, vestits, ampolles, vaixelles, coberts, catifes, etc.), literatura i música.
El Modernisme va tenir una enorme acceptació social a Catalunya com a part de la "Renaixença" i els artistes que en formaven part van esdevenir molt populars. Això es així amb els arquitectes mencionats, però també amb pintors com Ramon Casas, Isidre Nonell o Santiago Rusiñol (organitzador de les "Festes Modernistes" realitzades a Sitges al final del segle XIX).
Alguns d’aquests artistes - els bohemis del Modernisme - es reunien des de 1897 en el cafè literari "Els quatre gats" instal·lat en un edifici de Puig i Cadafalch al carrer Montsió de Barcelona amb gran prestigi en els cercles modernistes. Aquestes reunions també eren freqüentades per artistes com Picasso -les seves pintures de les èpoques blava i rosa estan considerades com modernistes-, Miquel Utrillo, Mir, Pichot i altres.
La revista "Pèl i ploma" publicada per Ramon Casas va ser el portaveu del moviment a Barcelona.
Aquesta actitud col·lectiva de renovació artística i progrés va ser la base per a l'impuls d’un dels més brillants períodes de l’art català.
dimarts, 12 de març del 2013
18. Multen un noi per fregir l' hàmster del seu amic
Una notícia que m'ha cridat l'atenció a internet. Com pot haver gent tan cruel amb els animals?
El noi de 21 anys va ser condemnat per les autoritats angleses després de fregir el hàmster del seu company de pis. James White haurà de pagar una multa d'uns 1.000 euros i fer 120 hores de tasques comunitàries. A més se li prohibirà que tingui i/o compri animals durant 8 anys.
James White estava sota els efectes de l'alcohol quan va posar el hàmster a la paella. Tot i així diu que no recorda si el hàmster era viu o mort quan el va treure de la gàbia i que per tant pot ser que no el matés ell...
Un representant de la Universitat de York, on estudia el noi, ha dit que no prendran cap altra mesura de les ja establertes per la llei.
Pobre hàmster...
El noi de 21 anys va ser condemnat per les autoritats angleses després de fregir el hàmster del seu company de pis. James White haurà de pagar una multa d'uns 1.000 euros i fer 120 hores de tasques comunitàries. A més se li prohibirà que tingui i/o compri animals durant 8 anys.
James White estava sota els efectes de l'alcohol quan va posar el hàmster a la paella. Tot i així diu que no recorda si el hàmster era viu o mort quan el va treure de la gàbia i que per tant pot ser que no el matés ell...
Un representant de la Universitat de York, on estudia el noi, ha dit que no prendran cap altra mesura de les ja establertes per la llei.
Pobre hàmster...
17. Txarango
Com heu vist, he publicat varies cançons de Txarango. És un grup que m'agrada molt que vaig conèixer l'estiu passat. Aqui us deixo una mica d'història.
Txarango és un grup de música format a Barcelona el 2010 per components originaris del Ripollès, Osona i la Garrotxa. La banda actualment està integrada per Alguer Miquel (Veu), Marcel Lázara Tito (Veu i guitarra), Sergi Carbonell Hipi (Piano), Joaquim Canals (Bateria), Àlex Pujols (Baix), Pau Puig (Percussió), Ivan López (Saxo) i Jordi Barnola (Trompeta). La seva és una proposta de Fusió musical, amb el reggae com a eix vertebral, que també beu del dub, el latin o el pop. El grup destaca per la qualitat de les seves lletres que s’endinsen en un imaginari vinculat al món del circ i del clown.
La llavor de Txarango cal trobar-la l'any 2006, de la convivència en un pis d'estudiants del barri Gòtic de Barcelona del cantant Alguer Miquel, el guitarrista Marcel Lázara Tito i el teclista Sergi Carbonell Hipi. Instal·lats a prop de la plaça George Orwell, coneguda popularment com a plaça del Tripi, comencen a participar en concerts que s'organitzen improvitzadament al carrer amb músics provinents d'arreu del món, on intercanvien experiències i sonoritats. En Marcel Tito hi pren part amb un Charango, un instrument de corda utilitzat a la regió central de la Serralada dels Andes, juntament amb l'Alguer i en Sergi Hipi. Tots tres decideixen captar aquest esperit festiu de la música de carrer i portar-lo als escenaris en un nou projecte que agafarà el nom de l'instrument d'en Marcel: Txarangö, amb dièresi a la "o".
La formació completa d'aquest Txarangö estarà composada per Alguer Miquel (Veu), Marcel Lázara Tito (Veu), Sergi Carbonell Hipi (Piano), Joaquim Canals (Bateria), Marc Peix (baix), Grau Bardolet (Guitarra), Marc Soler (Percussió) i Jordi Bardolet (Saxo).
La banda arrenca el 2007 i realitzen un seguit de concerts per tot Catalunya, a més de participar juntament amb Manu Chao, Gambeat, Radio Bemba o Che Sudaka en l'enregistrament del disc de debut de La Pegatina, Al Carrer (autoedició, 2007), posant la veu al primer senzill Penjat. Finalitzen aquest any, un 2 de novembre a la Sala KGB deBarcelona, amb un concert compartit amb La Pegatina, del que en van exhaurir totes les entrades.
Després d'enregistrar un maxisingle de 7 temes anomenat Conjuro (autoedició, 2008), a l'estudi Nomada57 de Barcelona, aquests primers Txarangö decideixen separar-se i continuar la seva trajectòria musical en altres projectes.
dijous, 7 de març del 2013
15. Que és el regeneracionisme?
Regeneracionisme fou el moviment intel·lectual que entre els segles XIX i XX pretén reflexionar objectiva i científicament sobre les causes de la decadència d'Espanya com nació. Convé diferenciar-lo de la Generació del 98, amb la qual se li sol confondre, ja que, si bé ambdós moviments expressen el mateix judici pessimista sobre Espanya, els regeneracionistes ho fan d'una forma objectiva, documentada i científica, mentre que la Generació de 1898 ho fa en forma més literària, subjectiva i artística.
14. Joan Maragall
Nosaltres a classe treballem una de les seves obres més importants anomenada Visions i Cants.
13. Àngel Guimerà
Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg,polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a finals del segle XIX.
Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Amb set anys va anar a viure a Catalunya, on s'adaptà ràpidament. Va ser una de les figures més destacades de la Renaixença, tant política com literària, Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària va estar dedicada al teatre. Ben aviat aconseguí reconeixement internacional, (Mar i Cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillant fou en la última dècada del s.XIX, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana d'aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, destacant en el seu currículum Maria Rosa(1894), Terra Baixa(1896), o La filla del mar(1900). Al final de la seva vida diversificà més la seva producció, des del drama burgés als poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics o el teatre històric de tendència catalanista.
Aquest curs nosaltres llegirem la seva obra Mar i cel que és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l'any 1888.
Es tracta d'una tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins l'any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historicoromàntic. En ella ja s'aprecien els trets principals del seu teatre com, per exemple, els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.
dimarts, 5 de març del 2013
12. Els jocs de la fam
Aquesta trilogia de l'autora Suzanne Collins és molt emocionant i la recomanaria a tothom ja que jo he gaudit moltíssim llegint els tres llibres i m'he passat nits desperta per acabar-me els llibres. Podria dir que és un dels meus llibres preferits i estic esperant a que arribi la segona part "En Flames" al cinema.
dilluns, 4 de març del 2013
11. Fil de llum
Quan sento que tot s’ha acabat,
que no sé aixecar el cap,
que no tinc forces per continuar cap endavant,
quan sento que m’he fet petit,
que ja no crec en mi,
que el món continuaria igual si jo no fos aquí,
llavors m’esforço a recordar la teva cara al meu davant,
la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant,
dient que guanyar-me el destí només dependria de mi,
i et vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant.
Respira. Espera. Aixeca’t sense pressa.
Inspira. Refés-te. La vida, el món t’esperen.
Quan sento que no queda res
pel que sempre he lluitat,
i cau cada desig que m’ajudava a avançar,
quan sento que res té sentit,
que el món està girat,
que no sé com posar un peu a terra i recomençar,
torno altre cop a recordar la teva cara al meu davant,
la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant,
dient que guanyar-me el destí només dependria de mi,
i et vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant.
Aquesta cançó m'agrada molt i forma part de la banda sonora de la serie de Polseres Vermelles de TV3.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)